Maneros a Marula, Viernes 14 de Octubre

 

Oportunidad Única

D'un dimecres qualsevol a un dijous extraordinari

Article publicat al JazzButlletí Nº104 Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, Juliol 2011

Hi ha dies en què descobreixes móns alternatius, indrets amb qualitats ben diferents a les del teu entorn.  Hi ha alguna cosa que els caracteritza, que els fa diferents i els situa fora dels límits de la teva experiència. De sobte, despunta algun detall que et crida l'atenció: un eco que ressona des d'una realitat paral·lela a la teva. Pero no tenim el do de la ubicuitat.  Tothom sap que les línies paral·leles no es troben mai. No obstant això, ès la proposta de qualsevol narrador d'històries: "imagina't alguna cosa diferent, imagina't allò altre", sol insistir tossudament.

 Amb el meu quintet Shark hem acceptat una proposta semblant. El dijous dia 10 de juny se'ns va programar en el marc del festival Jazz Au Chellah de Rabat, al Marroc. Chellah és un lloc preciós. M'evocava imatges romàntiques de l'antic Al-Àndalus. Com l'Alhambra de Granada. D'entrada veus unes muralles gruixudes i fortificades que encerclen el palau. Però un cop dins d'aquesta carcassa sòlida, trobes un oasi, amb jardins i aigua. Podríem haver deixat les sabates a l'entrada principal del recinte perquè tot el camí fins a la zona on es feia el concert estava cobert de catifes. No pas amb una moqueta vermella de fira, sinó atapeït de sumptuosos teixits que dibuixaven un sender de llana fins a l'escenari.

El festival Jazz Au Chellah vol ser un punt de trobada entre la música marroquina i el jazz. La proposta, per a nosaltres, en un principi semblava senzilla. Es tractava de fer un concert de Shark amb el prestigiós percussionista de Fes Ali Alaoui, amb un assaig el matí del dia del bolo, en una aula de l'Institut Francès de Rabat. La proposta, que va sortir de la mà del director del festival, la vaig acceptar més que encantat, entusiasmat. Esperava amb il·lusió que arribés el dia i mentrestant anàvem fent altres bolos amb el quintet i preparant material nou pel proper CD, que vam gravar al juliol. Vam assajar un repertori que pensàvem que funcionaria amb percussió marroquina. Al nostre últim assaig, en Martí va tocar amb el seu saxo una cançó típica del Marroc que havia après per a versionar-la amb el grup badaloní Xampola. Em va espantar bastant, la melodia era complexa i tot plegat semblava un reguitzell inacabable  d'estrofes, ponts, codes i tornades. Em maravellava pensar que per a milers de persones això era una cançoneta popular. Tenia una pulsació energètica. No podria dir-ne gaire més, no sabia ni tan sols on era el compàs. L'endemà vam marxar cap al Marroc en un periple que ens va dur d'un dimecres qualsevol a un dijous extraordinari.

La imatge que duia al cap de la nostra "trobada musical" era com la dels Beatles a l'Índia, en Paul Simon als Andes o Peter Gabriel amb Youssou N'Dour. És clar que una part del concert consistia en incorporar la percussió d'Ali Alaoui a la música de Shark i ho  esperava amb il·lusió. Però el que més em preocupava era la meva participació en la música d'Ali Alaoui. De cop i volta, em venia al cap la complexitat prohibitiva de John McCloughlin amb Shakti i la contribució poc destre de Ry Cooder enmig del caminar sublim del Buena Vista Social Club...

De tota manera, un cop al Marroc no hi va haver temps per vacil·lar. Després de trobar-nos amb l'Ali Alaoui i haver exhaurit ràpidament el glossari d'expresions en francès que tenia memoritzat, ja estavem assajant junts. Ali es va acoplar de seguida als ritmes dels temes de Shark, i després ens va ensenyar les seves cançons; mentre s'acompanyava amb el darabouka, ens les cantava, estrofa per estrofa.

Una d'aquestes cançons, Qalah, es remuntava a l'Al-Àndalus del segle VII, segons ens va explicar. Ali cantava i nosaltres tocàvem i cantàvem intentant capturar les seves frases. I Ali tornava a cantar. No ens explicava grans fets, simplement ens donava trocets per anar digerint, i d'aquesta manera, ens entrava la seva música. Suposo que és així com s'ha après sempre. És clar! - pensava jo - la tradició oral!

Mentre anàvem emetent sons amb la informació que l'Ali ens donava, començaven a brotar diàlegs i noves relacions musicals. Aquestes cançons antigues tornaven a cobrar vida. Si les haguéssim intentat aprendre d'un llibre hauria semblat un treball abstracte i llunyà; però així, transportades per la veu de l'Ali, agafaven sentit a través del so. Transmesa i apresa d'aquesta manera, la música és contemporània sempre. Ha de sonar i això només es pot fer en el moment actual. És cert que la informació ens arriba des de tot arreu -tots els móns i temps paral.lels que podem imaginar- però quan la convertim en so ara mateix, participant plenament com a oients i intèrprets, ho fem sempre en el món i el temps present. Ara i aquí.

La música té una capacitat inexhaurible d'expansió. La sensació d'apropar-se a un llac, de tirar-s'hi i banyar-s'hi per després trobar que allò que semblava un llac és en realitat un oceà…Aquesta sensació pot ser aclaparadora, fins i tot aterridora. Però Alí ens va ensenyar la manera d'endinsar-nos en les aigües més diverses. Passar sense presses d'una frase a l'altra i construir un paisatge sonor a poc a poc, entre tots.

Fotos: Chamali Mohammed i Rosa Galvany